mis pinceles

27.7.10

Los versos de la madeja

He aquí una selección de versos que tenía olvidados en el cajón. Versos sin retocar, completamente solitarios y sin sentido, que quizás sirvan para algo bueno. He aquí una misma, con sus pensamientos...

I

MANIFIESTO DEL ESPANTO


Silueta blanca que escribes en el cielo:

No seas un lamento.

No dictes absorta desde labios con carmín

el profano verso jamás escrito,

el silencio que derraman tus curvas vacías,

el recuerdo que desprende tu vejez

en ese cigarro anónimo

imagen de tu soledad.

Vístete de verde y sonríe

a la vida poderosa

por el camino angosto

curvado de tu llanto.



II

Saboreo tus labios lentamente

en esta ciudad nocturna y transitada,

desprovista de litigios ecuestres

y fieles que no prometen pactos,

ni pulcritud en sábanas profanas.

Tú y yo. Sin memoria nos desmembramos.

Somos el suburbio pseudo inscrito

en páginas necrológicas y candentes

de vida. Tu vida. La mía. La de los dos

naufragando sin rumbo ni cuerda subsistente.

Somos la escalera rota de muros,

corazas, lamentos. Somos el viento.

Y seremos el simple aroma de otoño

una tarde lluviosa de invierno.



III

Piso las paredes que me excitan

cual cuervo amarrado a su muerte.

El grisáceo viento nos limita.

La luz se torna celeste

y en esta noche terrestre

Nos hundimos en cualquier vientre

que nos propague y nos abrace,

que Nos vuele y nos limite,

que Nos busque y no Nos encuentre.

Cual cuervo amarrado a su muerte.



IV

Casi de madrugada.

Supongo que el Sol te empujará

Y entre las cortinas se vislumbrará

Un aroma a calendario

Recién nacido. Casi muerto.

El humo de un cigarro encendido

Atraviesa perenne la rutina,

Como el tic tac del reloj de mi vida

-Siempre el mismo ruido-

Mostrando los segundos que transcurren

De verso a verso, a golpes de poesía

Dentro de este papel hecho cenizas.

Aun así sueño.

Y me impregnan los recuerdos

Mientras, de madrugada,

Te desvistes, noche ausente,

Colmada de estrellas fugaces

Híbridas de alcohol y delirio.


25.7.10

Estancia estancada

Es tan duro cambiar de vida.

Es tan duro volar sin alas,

alzar las piernas, caer,

hallarme despacio en tu pecho

y vivir, vivir muriendo.

Es tan duro crecer con el vientre

encogido por el llanto…es que

me pierdo si canto

a tu oído. Tu voz, a veces,

es el aliento del aire abstracto.

Quisiera, al fin, correr

por senderos desiertos

y que el sol sea el camino

que me mantenga despierto.

Es el mundo lo que gira

en este momento.

es el mundo, no mis pies,

ni mis alas, ni mis espejos.

Es el mundo el que me para.

y aquí, de momento, me quedo.

23.7.10

Soneto del solitario

Caladas de humo eterno
en esta habitación sin ventanal,
sin crepúsculo ni pastizal,
sin baúl de los recuerdos.

Caladas de grito y averno.
Paisaje difuso en el canal
de agua turbia, duelo y sal,
de amores fríos en invierno.

¡Oh desidia putrefacta
que te pierdes en ceniceros
cual escudo desangrado!

El corazón late y se retracta
por el cobijo que le da un suelo
al perder su olvido anhelado.

20.7.10

Balazos

He limpiado la habitación

porque olía a recuerdo.

He tirado los ambientadores

de aquellos viejos tiempos.

Y sigue oliendo a ti.

He roto mi alma llena de espejos.

He matado mi cuerpo

en coches, en sofás color rojo carmín.

He vuelto a la vida sin ti.

He vuelto sin marcharme,

llorando sangre dulcemente,

como aquella niña

que una vez mató a una paloma

sin querer. Sin quererte.

¡pum!

15.7.10

Fin del trayecto

Comenzar una nueva etapa
Es como leer libros de mil hojas
Sin haber leído de bolsillo.
Es como subir al monte
Más alto de tu pecho
Sin haber pisado la llanura.
Es como morirte al caer por las alturas
Y renacer sin fuerzas
Hacia un nuevo destino.
Sin ti.

9.7.10

Dones en xarxa

Marta Sánchez: "La dona ha passat de dependre d’un home a dependre d’un cos"

dijous 25 de febrer de 2010

Marta Sánchez: "La dona ha passat de dependre d'un home a dependre d'un cos"

La blocaire badaloniona Marta Sánchez es defineix com estudiant de professió i poeta per vocació. Anhela volar però, de moment, gateja... i també ens contesta, des d’una posició molt crítica i clara, unes preguntes sobre el seu bloc Pinceles Enredados, les TIC i les dones.

1.- Quan va nèixer el bloc?

El meu bloc va nèixer fa 2 anys i és la única solució que conec per poder expressar-me en llibertat. Escric poesia des que tenia 6 anys. Encara no he deixat de fer-ho. Em queixo, m’alegro, m’inquieto, ploro i ric a través dels meus versos. Escric per desfogar-me. Crec que les paraules sempre han governat el meu món i el món està mal governat. Tot i així, no perdo l’esperança en elles. Quatres paraules mal col·locades i esbogerrades poden reflexar els somnis.

2.- Quin és el teu objectiu?

Coneixe’m a mi mateixa i intentar sortir de la meva cuirassa tremolosa. Compartir amb altres poetes noves formes de pensament. Demostrar que la poesia pot estar a l’avast de tots i lluitar perque deixi de ser un art minoritari.

3.- Des de Dones en Xarxa, creiem que internet és una extensió de la vida real en la que les injustícies i desigualtats continuen vigents sobretot pel flux d’informació nord-sud i llenguatge i informació des de la visió masculina, comparteixes aquesta definició?

Sí. I a Internet es veu reflexat d’una forma quasi insòlita. La dona ha passat de dependre d’un home a dependre d’un cos. La publicitat ha agreujat aquesta situació fins el límit, exercint d’abraçada immensa que tot ho envolveix i asfixia. Els Mitjans de Comunicació no comuniquen. Almenys no objectivament. La societat es divideix en grups i estereotips. Homes, mascles, sementals i masclistes competeixen amb dones, fèmines i feministes sense finalitat per veure qui és el qui duu els pantalons o les faldilles. Un món absurd en el que la "risoteràpia" es pot practicar donant un passeig pels carrers i estan a prop de tothom.

4.- T’has trobat en alguna situació de discriminació per raó de gènere? Si és així, com l’has combatuda?

Jo no tant, però sí és cert que les dones de la meva generació anterior sí que ho han viscut. La meva mare, la meva àvia, fins i tot la meva germana han passat per situacions discriminatòries. Venim de 50 anys de franquisme en el que la dona estava sublevada al mascle dominant. Esglèsia, extrema dreta i demés fauna ibèrica es van posar les mans al cap el dia que les sueques van propagar això del biquini. Suposo que ara dormen a gust sabent que la situació tampoc ha canviat tant. Moltes dones han lluitat perquè tinguem igualtat de drets i encara ens topem amb dones maltractades per les seves parelles, amb mascles promiscus anomenats "sementals" i senyores promisqües anoemandes "putes".

5.- Es difícil obrir-se camí en l’àmbit professional quan s’és dona i més en sectors on l’home és el que predomina en quantitatt?

Sens dubte. Fa temps, vaig fer un treball de recerca sobre la dona escriptora en el segle XX. Vaig investigar sobre el tema i vaig descobrir a escriptores amb una gran carrera professional (la majoria amb una carrera truncada). Senyores amb una intel·ligència descomunal però que, pel fet de dur faldilla, han hagut de desistir i oblidar-se dels seus somnis. Per sort, això ja no succeeix -almenys no en l’àmbit literari- però segueix existint discriminació de sexe en altres àmbits. Molts homes cobren més diners que les dones realitzant la mateixa feina. Potser perquè si se’ns trenca una ungla, ens han d’indemnitzar més o alguna cosa així...

6.- Quin paper juga internet en el món actual tant laboral com personal?

Internet s’ha convertit en la major potència informativa del S. XXI. És a dir, Internet és el món de les idees; la vida real és solament una còpia imperfecte d’aquest mateix -com diria un Plató informatitzat-. A través de la xarxa, una associació pot manifestar-se i donar-se a conèixer, i això és imprescindible per canviar les coses.

7.- Creus que les xarxes socials a Internet poden ajudar a les dones a visibilitzar-se, a empoderar-se? Tens alguna recomanació?

Sí. Encara que moltes d’aquestes xarxes socials basen les seves idees en feminisme de diferència i això l’únic que fa és crear cercles viciosos sense fi. La meva recomanació és que s’ha de tractar d’una forma homogènia tant a l’home com a la dona. Les divisions sexuals no solucionen res.

8.- Creus que pots contribuir des del teu espai web/bloc o altres (Facebook, Twitter...) a promoure la Igualtat de les Dones?

No sé si promoure la igualtat és quelcom que la meva poesia pot crear. En e meu bloc tinc uns quants poemes (impluvium, carne caducada, Barcelona es un nombre de puta…) dedicats a dones-desfetes que tots alguna vegada hem vist a les voreres d’una carretera. Tinc altres poemes dedicats a infanteses trencades, altres a polítics que solament prometen fins que la foten i altres a marits maltractats per les seves dones, ja que això també existeix i quasi ningú ho té en compte.

9.- Estaries interessada en promocionar campanyes de sensibilització envers la Igualtat de les Dones i fer Ciberactivisme en pro dels Drets de les Dones amb Dones en Xarxa o amb qualsevol altre plataforma de dones?

Per què no? Sempre he cregut que les paraules poden fer canviar el món.

10.- Si vols afegir alguna cosa que creus rellevant, endavant

Crec que les noves feministes s’han oblidat ja de demanar igualtat de drets i deures (això és el que jo crec que s’ha de reivindicar: la igualtat política, social i jurídica) i s’han dedicat a crear un negoci a partir de la segregació sexual. Per mi, les solucions estan a l’Estat.

7.7.10

Pánico a los mercadillos

Lo asumo aunque me cueste: tengo pánico a los mercadillos. No sólo por los empujones de las señoras adictas a "sálvame" y al prozac mientras las vendedoras gritan: "¡bragas 2x1; que se me van de las manos! Tengo pánico porque, por lo visto, ahora van señores trajeados con pins azules en forma de gaviota repartiendo panfletitos pseudo dogmáticos y terriblemente obscenos.
Lo peor de todo es atreverte a mirarlos a los ojos. Te persiguen cual rata asustadiza a plena luz del día para morderte y pegarte toda clase de enfermedades: miedo, hipocresía, falta de memoria y aburrimiento.
Con todo, me he reído bastante cuando el señor X (llamémosle García Albiol, que estamos en familia) me ha mirado con aires de superioridad mientras le contestaba que no me interesaba su panfleto. Ironías de la vida, ¡señores! Yo soy libre, ¡como una gaviota! Él no tanto: vestía en la cara un traje caro para esconder su corazón vendido. ¡Pobre!